Sempre he pensat que la de cantant d’òpera és una de les professions que més requisits precisa per ser duta a terme amb dignitat. Perquè, a més de tenir la matèria prima: una veu amb suficients qualitats, susceptible de ser educada, en són necessaris també d’altres factors. Realment una bona veu no fa el cantant. S’ha d’estudiar i passar per un llarg procés d’impostació de la veu. S’ha d’aprendre música i “ser músic” el que significa que s’ha de tenir el sentit intern del ritme i de l’afinació (adquiribles per estudi només fins a cert punt). És molt recomanable ser un bon actor o tenir la predisposició per a ser-ho, i tenir, com no, unes ganes inequívoques de cantar i una voluntat de ferro. També és important conèixer els idiomes en els que s’haurà de cantar. Però, sense cap mena de dubte, allò que serà decisiu perquè una carrera sigui significativa en el món operístic és el disposar de talent (alguna cosa més que intel·ligència) i capacitat artística per a sentir i transmetre sentiments. I tot això acompanyat d’una personalitat mínimament equilibrada que permeti passar llargues temporades fora de casa, probablement en soledat i que permeti també la capacitat de dosificació de l’esforç, imprescindible per a poder cantar una òpera sencera en bones condicions, després de llargues setmanes d’assajos, sovint diaris i que deixi, en darrer terme, gaudir d’aquell estat de plenitud amb un punt d’eufòria tan favorable per a cantar amb total capacitat i entrega.

No és estrany doncs, que amb tants condicionants, molts, la majoria, es quedin a mig camí i no arribin a fer una carrera significativa. És cosa coneguda, i això confirma la filosofia del paràgraf anterior que les millors veus estan en els cors d’òpera, i que, amb més freqüència del què la gent es pensa, les grans figures del cant, llevat d’alguna excepció, són veus mitjanes que si han aconseguit arribar a dalt ha estat gràcies a l’estudi, al talent i la “tossuderia” que han demostrat al llarg de tants anys.